El coordinador general d´EUiA i el secretari general de CCOO participen en l´acte d´ICV-EUiA “Perquè la crisi no la paguin els treballadors”
ICV-EUiA va organitzar ahir a Badalona un acte en què la coalició va exposar les seves propostes per fer front a la crisi i perquè no siguin els treballadors els que paguin les seves conseqüències. A l´acte, el qual es va presentar sota el lema”Perquè la crisi no la paguin els treballadors” i es va emmarcar en el procés participatiu per l´el•laboració del programa electoral d´ICV-EUiA, van intervenir Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA i diputat al Parlament, i Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO.
Miralles va fer una crida a la mobilització per aconseguir que es derogui la reforma laboral “que ataca el model social, el model europeu i la mateixa democràcia” i “per donar resposta a una extrema dreta populista que pot sortir reforçada de la crisi.” “Una sortida de la crisi per la dreta dificultaria el nostre futur i el dels nostres fills”, va indicar el dirigent d´esquerres. “La mobilització no ha de ser de reacció sinó d´acció, s´han de trobar complicitats i aliats, ser pedagògics i informar“, va afegir. No obstant això, va apuntar que el context sociopolític actual, caracteritzat per l´individualisme imperant, la negació de la política i el pensament únic, no ajuda a la mobilització de la gent.
Per la seva banda, Gallego va explicar que “les mesures que s´imposen responen als interessos dels ideòlegs i detonants d´aquesta crisi”. “Presenten una reforma de les caixes d´estalvi, una reforma de les pensions i una reforma del mercat laboral que augmenta el poder de l´empresari i la intervenció privada en la col•locació dels treballadors, que aconseguiran el contrari del que persegueixen, ja que es destruiran llocs de treball.” Gallego va assegurar que el que cal és una reforma financera, una reforma fiscal i una reforma del model productiu i que la gent enlloc de resignar-se es mobilitzi.
dilluns, 21 de juny del 2010
diumenge, 13 de desembre del 2009
EUiA es manifesta a Madrid per plantar cara a la crisi
Una àmplia delegació d´EUiA s´ha desplaçat avui a Madrid per a respondre a la crida sindical a manifestar-se en defensa de l´ocupació i del diàleg social.
Han estat milers de persones, unes 7.000 catalanes, convocades per UGT i Comissions Obreres, les que s´han manifestat aquest dissabte per reclamar una sortida a la crisi compatible amb els drets socials. EUiA ha volgut ser present en aquest exercici de reivindicació de demandes laborals.
La formació d´esquerres catalana ha fet pinya amb IU, amb treballadors arribats des de diferents punts d´Espanya i amb diverses organitzacions socials i representants del món de la cultura i de l´art que s´han adherit a la marxa, per defensar el diàleg social i per exigir més protecció dels salaris i dels llocs de treball. En la manifestació s´ha denunciat que la crisi econòmica no pot ser l´excusa per precaritzar els drets dels treballadors, amb un augment de la destrucció de llocs de treball o la caiguda dels salaris i s´ha reclamat al govern espanyol un gir en la política econòmica, més protecció per als desocupats, el rellançament de les negociacions amb la patronal, que es mantinguin les inversions productives i que s´apliquin mesures per a recuperar l´ocupació entre els joves.
Han estat milers de persones, unes 7.000 catalanes, convocades per UGT i Comissions Obreres, les que s´han manifestat aquest dissabte per reclamar una sortida a la crisi compatible amb els drets socials. EUiA ha volgut ser present en aquest exercici de reivindicació de demandes laborals.
La formació d´esquerres catalana ha fet pinya amb IU, amb treballadors arribats des de diferents punts d´Espanya i amb diverses organitzacions socials i representants del món de la cultura i de l´art que s´han adherit a la marxa, per defensar el diàleg social i per exigir més protecció dels salaris i dels llocs de treball. En la manifestació s´ha denunciat que la crisi econòmica no pot ser l´excusa per precaritzar els drets dels treballadors, amb un augment de la destrucció de llocs de treball o la caiguda dels salaris i s´ha reclamat al govern espanyol un gir en la política econòmica, més protecció per als desocupats, el rellançament de les negociacions amb la patronal, que es mantinguin les inversions productives i que s´apliquin mesures per a recuperar l´ocupació entre els joves.
dijous, 26 de novembre del 2009
Festes Populars Andreuenques !!!!!
Companys i companyes!
Ja és aquí la Festa Major de St. Andreu! 27 i 28 de novembre!
Tots esteu convidades i convidats a participar a la festa!
Debats, documental, xerrades, taller de salsa cubana, música en directe, dj's, menjar , beguda i molt booons rotllo!
A més a més l'actuació de MÁS VALE TARDE KE NUNCA! (con más marcha ke nunca!)
dijous, 5 de novembre del 2009
dimarts, 22 de setembre del 2009
Miralles 2010 ! Més Esquerra Unida !
Miralles anuncia la seva candidatura per encapçalar la llista d´EUiA a les properes eleccions catalanes
El coordinador general de la formació diu que vol “donar més joc per la banda esquerra al Govern i a la coalició amb ICV” El coordinador general d´EUiA i diputat, Jordi Miralles, ha anunciat avui en roda de premsa la seva decisió “política i personal” de presentar la seva candidatura per encapçalar la llista de la formació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. D´acord a la norma democràtica d´EUiA, el període per a la presentació de candidatures es va obrir el 14 de setembre i finalitza el pròxim dia 25. Pel moment la de Miralles és l´única que s´ha registrat i si en els dies que resten hi ha més candidats (pot presentar-se qualsevol militant de l´organització), hi hauria primàries.
El dirigent d´EUiA ha argumentat que la seva decisió de tornar a presentar-se com a candidat d´EUiA a les eleccions catalanes recull l´esperit de la 5a Assemblea Nacional, celebrada el novembre de 2008, “de pluralitat i profunda unitat en els objectius”, per a traslladar-lo al terreny institucional. Tanmateix, Miralles ha explicat que la seva candidatura està fonamentada en 4 compromisos bàsics:
En primer lloc, contribuir a garantir una majoria “més a l´esquerra” al Govern de Catalunya.
En segon lloc, aconseguir en aquest any que resta per davant “noves complicitats socials i territorials”. La prioritat continuarà sent “buscar l´encontre amb la gent treballadora, els joves, els abstencionistes crítics d´esquerres i aquells votants d´esquerres que ja saben quins són els límits d´ERC i el PSC i volen anar més enllà”.
En tercer lloc, explicar el perill que pot suposar una majoria conservadora de CiU i el PP, que “coincideixen en el model social i econòmic i en la seva voluntat de desgastar l´actual Govern d´Entesa. I a més ja no els cal notari, doncs ja tenen decidit el tàndem Mas-Camacho”.
I en quart i darrer lloc, “fer avançar la coalició ICV-EUiA per a què sigui el punt de trobada dels sectors crítics de l´esquerra amb voluntat de governar i anar més enllà”.
El coordinador general d´EUiA i candidat de la formació a les eleccions catalanes ho ha resumit assegurant que vol “donar més joc per la banda esquerra al Govern i a la coalició”.
El coordinador general de la formació diu que vol “donar més joc per la banda esquerra al Govern i a la coalició amb ICV” El coordinador general d´EUiA i diputat, Jordi Miralles, ha anunciat avui en roda de premsa la seva decisió “política i personal” de presentar la seva candidatura per encapçalar la llista de la formació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. D´acord a la norma democràtica d´EUiA, el període per a la presentació de candidatures es va obrir el 14 de setembre i finalitza el pròxim dia 25. Pel moment la de Miralles és l´única que s´ha registrat i si en els dies que resten hi ha més candidats (pot presentar-se qualsevol militant de l´organització), hi hauria primàries.
El dirigent d´EUiA ha argumentat que la seva decisió de tornar a presentar-se com a candidat d´EUiA a les eleccions catalanes recull l´esperit de la 5a Assemblea Nacional, celebrada el novembre de 2008, “de pluralitat i profunda unitat en els objectius”, per a traslladar-lo al terreny institucional. Tanmateix, Miralles ha explicat que la seva candidatura està fonamentada en 4 compromisos bàsics:
En primer lloc, contribuir a garantir una majoria “més a l´esquerra” al Govern de Catalunya.
En segon lloc, aconseguir en aquest any que resta per davant “noves complicitats socials i territorials”. La prioritat continuarà sent “buscar l´encontre amb la gent treballadora, els joves, els abstencionistes crítics d´esquerres i aquells votants d´esquerres que ja saben quins són els límits d´ERC i el PSC i volen anar més enllà”.
En tercer lloc, explicar el perill que pot suposar una majoria conservadora de CiU i el PP, que “coincideixen en el model social i econòmic i en la seva voluntat de desgastar l´actual Govern d´Entesa. I a més ja no els cal notari, doncs ja tenen decidit el tàndem Mas-Camacho”.
I en quart i darrer lloc, “fer avançar la coalició ICV-EUiA per a què sigui el punt de trobada dels sectors crítics de l´esquerra amb voluntat de governar i anar més enllà”.
El coordinador general d´EUiA i candidat de la formació a les eleccions catalanes ho ha resumit assegurant que vol “donar més joc per la banda esquerra al Govern i a la coalició”.
dilluns, 31 d’agost del 2009
Entrevista a Julio Anguita
Fuente: Grupo Joly
-Usted ha defendido la refundación de IU para recuperar el terreno perdido.
-Sí, lo propuse en un documento. Para mí refundar es iniciar un proceso, un replanteamiento total, con las consecuencias que se puedan derivar, organizativas, políticas, estratégicas, de alianzas… No se trata de una operación de afeite, o pura palabrería.
-¿Todavía piensa que IU puede ser el gran partido, o la gran coalición de la izquierda en España?
-Siempre he defendido que la izquierda no es un sitio del sistema, sino que niega el sistema y aspira a cambiarlo. Más que un gran partido, que yo pertenezco al PCE, lo que debe hacer IU es aglutinar a la gente que quiere que esto cambie, y que tenga unas ideas claras. Por ejemplo, el pleno empleo, al que se debe supeditar la economía. Estamos en una situación en la que el planeta se agota. El consumismo capitalista lleva al desastre.
-Pero muchos ciudadanos ven a IU como la muleta que apoya al PSOE cuando le hace falta.
-Mis posiciones son conocidas. Siempre dije que para pactar, primero un programa y taquígrafos. No podemos ser la muleta o el sostén del PSOE. No soy de aquellos que, ante la llamada de todos contra el PP, apoye al PSOE haga lo que haga. Yo creo en la independencia de IU, que debe ser soberana para pactar con quien le dé la gana. IU sólo debe rendir cuentas a sus votantes y militantes.
-¿Los frecuentes pactos con el PSOE han perjudicado a IU?
-Yo creo que sí. Me remito a la experiencia de los últimos 20 años.
-¿Usted pactaría con Zapatero?
-Es que yo no pacto con personas, sino con programas, para conseguir objetivos. A veces me han llamado mesiánico, pero he sido hiperrealista. Y esto vale incluso con los sindicatos. Yo no tengo ningún sindicato.
-¿Tampoco es partidario de apoyar a CCOO?
-Izquierda Unida no debe estar vinculada a ningún sindicato por norma. Coincidirá más con algunos, pero depende. Cuando la iniciativa de las 35 horas, mis sindicatos eran USO y CGT. ¿Por qué? Porque fueron los que lo defendieron, y entonces no lo hicieron ni UGT ni CCOO. Tengo ideología, pero no ataduras.
-A veces da la impresión de que IU es Izquierda Desunida…
-Debe haber pluralidad, debe ser así, pero no confundirla con banderías. Eso a veces es falta de preparación, o falta de honestidad política. Hay una ley de honor que implica que el debate debe estar reñido con el filibusterismo. IU puede asumir el coste de la pluralidad, pero se han pagado las consecuencias del filibusterismo de Nueva Izquierda, que estaban vendidos al PSOE, como se ha visto con muchos de sus miembros.
-¿Los disidentes tuvieron la culpa del declive electoral de IU?
-Izquierda Unida no es un partido. Ahí está su riesgo, su grandeza y su miseria. Desde que nació tuvo un problema. Y ese problema era que en el PCE había un péndulo, sí-no, en la política de las alianzas con el PSOE, por lo que no existía una línea clara. Y después estuvieron los problemas con Nueva Izquierda, en sus sucesivas oleadas, desde el principio con Almeida, Curiel y los otros. ¿Dónde han terminado todos? En el PSOE, como Antonio Gutiérrez, que fue secretario general de CCOO. Antes no lo dije tan claro. Esta fue una de las causas de los problemas internos.
-Pasemos a Andalucía. Con Anguita de candidato, IU tuvo 19 escaños en el Parlamento. ¿Por qué han perdido tantos votos?
-Y con Rejón tuvo 20… No quiero enfrentarme a nadie, pero hubo un tiempo en que Izquierda Unida perdió el norte. Cuando bajó de 20 a 13, a IU le entró un complejo de culpa, que fue muy bien trabajado por el PSOE y los medios de comunicación que comen de ellos. En aquellos años algunos de IU pedían perdón, por sus cargos, por la política de la pinza… Y eso se paga electoralmente.
-Con la pinza hemos topado. Se les criticó que coincidían más con el PP. Casi siempre votaban en contra del PSOE.
-Los que denuncian la política de la pinza ocultan a la población, con mala memoria o con descaro, algo importante: la palabra PSOE era entonces sinónimo de robo, corrupción, delito y crimen de Estado. Yo tengo la lista de los altos cargos del PSOE que tuvieron que dimitir por chorizos, la lista de los condenados. Una parte de los altos cargos entró a saco en el dinero público, se enriquecieron, fueron los chicos de la beatiful people, que enseñaron prácticas que hoy estamos pagando. ¿Qué hizo IU? Enfrentarse a eso. ¿Qué hizo el PP? Atacar también esa política. Yo volvería a ir contra eso.
-Al final quedó que Anguita y Aznar pedían lo mismo: que se fuera Felipe González…
-Sí, pero hubo diferencias. Aznar pidió a González que dimitiera y convocara elecciones. Yo le pedí que dimitiera, pero gobernara el PSOE con otras personas, ya que habían ganado las elecciones. Los que hablan de la pinza no saben lo que pasó, o son manipuladores asalariados del pesebre. Yo estoy dispuesto a discutir esto con datos. La pinza se basa en un argumento goebbelsiano. Hay un bueno, el pobrecito PSOE; un malo, el PP, y un traidor, que era IU. Y eso funciona, sobre todo para la gente que no piensa por su cuenta.
-¿El voto útil les perjudica mucho en Andalucía?
-Los del voto útil, que votan al PSOE porque viene la derecha, son víctimas de su desgracia. Los considero personas sin criterio. Son votantes vergonzantes, que se buscan una justificación para autoengañarse. Allá ellos….
-¿Qué le pareció la dimisión de Rosa Aguilar como alcaldesa de IU en Córdoba para aceptar una consejería del PSOE en la Junta?
-No me pareció honesto. Ya lo dije, pero no lo quiero remover.
-¿La considera una tránsfuga?
-No quiero hurgar. Es otra prueba más de lo que digo.
-Ya no tiene ningún cargo. ¿Cómo ve la Andalucía actual?
-Caótica, como toda España. La política de ahora es la cosa más frívola. Cuando veo los titulares: Zapatero, Rajoy, la corrupción… Este es un país de chorizos y de una Justicia que no funciona. Un país que vota y eleva a los altares a los ladrones, que los jalea. Lo del PP me parece un desastre. Pero cuando la Junta pone un pleito a Aznar por la deuda histórica y lo retira cuando cambia el Gobierno en Madrid… Eso es la degradación de la Justicia, es propio de quinquis de la política. También veo que una parte del pueblo andaluz tiene unas tragaderas enormes.
-Pues vaya panorama….
-Estamos en una época de caciquismo. Hay cosas que denunciaron Joaquín Costa y los teóricos de la regeneración que las estamos viviendo. En la Costa del Sol y algunas instituciones hemos tenido excelentísimos chorizos, que roban y roban. Esa corrupción de arriba termina por llegar abajo, y así llega a otros, que son corruptos pequeñitos. La corrupción ha conseguido hacer cómplices.
-¿Qué le parece esta crisis?
-Lo que digo ya lo dicen hasta los economistas de derechas. El sistema capitalista tiene crisis periódicas de sobreproducción. Esto ya lo denunció Marx en El Capital. Llega un momento en que se produce tanto que no se puede vender, y se cierran fábricas, se echa a los trabajadores y crece el paro. Cuando Occidente ha crecido metió en esa dinámica a China, India, Brasil y otros países. Pero no se puede hacer un capitalismo para un mundo sin fin. También hay otras crisis, de alimentación, medioambiental… Es una crisis de civilización.
-Pero el capitalismo saldrá adelante. ¿Han perdido una buena ocasión para cargárselo?
-Para enterrar el capitalismo hay que tener preparado el otro sistema. Antes de cargárselo hay que empezar a construir el socialismo. Y cuando lo tengamos, entonces podría caer. Pero antes no, sería un disparate. Decir lo contrario, aunque sea con el puño en alto, es un discurso pequeño burgués.
-Pasó la Transición. ¿Hemos vuelto a las dos Españas?
-Aquello fue una herida que no se cerró, se anestesió. Muchas cosas no se olvidaron y quedaron miles de muertos en las cunetas. La Iglesia ha canonizado a sus mártires y a los vencedores les dieron prebendas. Pero a muchos republicanos les usurparon sus bienes. Sólo se trata de restituir la memoria histórica, por que si no los jóvenes no entenderían lo que pasó.
-¿A qué aspira en el futuro?
-A vivir muchos años, pero con mediana lucidez, como un vegetal no. Quiero vivir para ver, porque todavía no he visto algunas cosas que me gustaría ver.
-Usted ha defendido la refundación de IU para recuperar el terreno perdido.
-Sí, lo propuse en un documento. Para mí refundar es iniciar un proceso, un replanteamiento total, con las consecuencias que se puedan derivar, organizativas, políticas, estratégicas, de alianzas… No se trata de una operación de afeite, o pura palabrería.
-¿Todavía piensa que IU puede ser el gran partido, o la gran coalición de la izquierda en España?
-Siempre he defendido que la izquierda no es un sitio del sistema, sino que niega el sistema y aspira a cambiarlo. Más que un gran partido, que yo pertenezco al PCE, lo que debe hacer IU es aglutinar a la gente que quiere que esto cambie, y que tenga unas ideas claras. Por ejemplo, el pleno empleo, al que se debe supeditar la economía. Estamos en una situación en la que el planeta se agota. El consumismo capitalista lleva al desastre.
-Pero muchos ciudadanos ven a IU como la muleta que apoya al PSOE cuando le hace falta.
-Mis posiciones son conocidas. Siempre dije que para pactar, primero un programa y taquígrafos. No podemos ser la muleta o el sostén del PSOE. No soy de aquellos que, ante la llamada de todos contra el PP, apoye al PSOE haga lo que haga. Yo creo en la independencia de IU, que debe ser soberana para pactar con quien le dé la gana. IU sólo debe rendir cuentas a sus votantes y militantes.
-¿Los frecuentes pactos con el PSOE han perjudicado a IU?
-Yo creo que sí. Me remito a la experiencia de los últimos 20 años.
-¿Usted pactaría con Zapatero?
-Es que yo no pacto con personas, sino con programas, para conseguir objetivos. A veces me han llamado mesiánico, pero he sido hiperrealista. Y esto vale incluso con los sindicatos. Yo no tengo ningún sindicato.
-¿Tampoco es partidario de apoyar a CCOO?
-Izquierda Unida no debe estar vinculada a ningún sindicato por norma. Coincidirá más con algunos, pero depende. Cuando la iniciativa de las 35 horas, mis sindicatos eran USO y CGT. ¿Por qué? Porque fueron los que lo defendieron, y entonces no lo hicieron ni UGT ni CCOO. Tengo ideología, pero no ataduras.
-A veces da la impresión de que IU es Izquierda Desunida…
-Debe haber pluralidad, debe ser así, pero no confundirla con banderías. Eso a veces es falta de preparación, o falta de honestidad política. Hay una ley de honor que implica que el debate debe estar reñido con el filibusterismo. IU puede asumir el coste de la pluralidad, pero se han pagado las consecuencias del filibusterismo de Nueva Izquierda, que estaban vendidos al PSOE, como se ha visto con muchos de sus miembros.
-¿Los disidentes tuvieron la culpa del declive electoral de IU?
-Izquierda Unida no es un partido. Ahí está su riesgo, su grandeza y su miseria. Desde que nació tuvo un problema. Y ese problema era que en el PCE había un péndulo, sí-no, en la política de las alianzas con el PSOE, por lo que no existía una línea clara. Y después estuvieron los problemas con Nueva Izquierda, en sus sucesivas oleadas, desde el principio con Almeida, Curiel y los otros. ¿Dónde han terminado todos? En el PSOE, como Antonio Gutiérrez, que fue secretario general de CCOO. Antes no lo dije tan claro. Esta fue una de las causas de los problemas internos.
-Pasemos a Andalucía. Con Anguita de candidato, IU tuvo 19 escaños en el Parlamento. ¿Por qué han perdido tantos votos?
-Y con Rejón tuvo 20… No quiero enfrentarme a nadie, pero hubo un tiempo en que Izquierda Unida perdió el norte. Cuando bajó de 20 a 13, a IU le entró un complejo de culpa, que fue muy bien trabajado por el PSOE y los medios de comunicación que comen de ellos. En aquellos años algunos de IU pedían perdón, por sus cargos, por la política de la pinza… Y eso se paga electoralmente.
-Con la pinza hemos topado. Se les criticó que coincidían más con el PP. Casi siempre votaban en contra del PSOE.
-Los que denuncian la política de la pinza ocultan a la población, con mala memoria o con descaro, algo importante: la palabra PSOE era entonces sinónimo de robo, corrupción, delito y crimen de Estado. Yo tengo la lista de los altos cargos del PSOE que tuvieron que dimitir por chorizos, la lista de los condenados. Una parte de los altos cargos entró a saco en el dinero público, se enriquecieron, fueron los chicos de la beatiful people, que enseñaron prácticas que hoy estamos pagando. ¿Qué hizo IU? Enfrentarse a eso. ¿Qué hizo el PP? Atacar también esa política. Yo volvería a ir contra eso.
-Al final quedó que Anguita y Aznar pedían lo mismo: que se fuera Felipe González…
-Sí, pero hubo diferencias. Aznar pidió a González que dimitiera y convocara elecciones. Yo le pedí que dimitiera, pero gobernara el PSOE con otras personas, ya que habían ganado las elecciones. Los que hablan de la pinza no saben lo que pasó, o son manipuladores asalariados del pesebre. Yo estoy dispuesto a discutir esto con datos. La pinza se basa en un argumento goebbelsiano. Hay un bueno, el pobrecito PSOE; un malo, el PP, y un traidor, que era IU. Y eso funciona, sobre todo para la gente que no piensa por su cuenta.
-¿El voto útil les perjudica mucho en Andalucía?
-Los del voto útil, que votan al PSOE porque viene la derecha, son víctimas de su desgracia. Los considero personas sin criterio. Son votantes vergonzantes, que se buscan una justificación para autoengañarse. Allá ellos….
-¿Qué le pareció la dimisión de Rosa Aguilar como alcaldesa de IU en Córdoba para aceptar una consejería del PSOE en la Junta?
-No me pareció honesto. Ya lo dije, pero no lo quiero remover.
-¿La considera una tránsfuga?
-No quiero hurgar. Es otra prueba más de lo que digo.
-Ya no tiene ningún cargo. ¿Cómo ve la Andalucía actual?
-Caótica, como toda España. La política de ahora es la cosa más frívola. Cuando veo los titulares: Zapatero, Rajoy, la corrupción… Este es un país de chorizos y de una Justicia que no funciona. Un país que vota y eleva a los altares a los ladrones, que los jalea. Lo del PP me parece un desastre. Pero cuando la Junta pone un pleito a Aznar por la deuda histórica y lo retira cuando cambia el Gobierno en Madrid… Eso es la degradación de la Justicia, es propio de quinquis de la política. También veo que una parte del pueblo andaluz tiene unas tragaderas enormes.
-Pues vaya panorama….
-Estamos en una época de caciquismo. Hay cosas que denunciaron Joaquín Costa y los teóricos de la regeneración que las estamos viviendo. En la Costa del Sol y algunas instituciones hemos tenido excelentísimos chorizos, que roban y roban. Esa corrupción de arriba termina por llegar abajo, y así llega a otros, que son corruptos pequeñitos. La corrupción ha conseguido hacer cómplices.
-¿Qué le parece esta crisis?
-Lo que digo ya lo dicen hasta los economistas de derechas. El sistema capitalista tiene crisis periódicas de sobreproducción. Esto ya lo denunció Marx en El Capital. Llega un momento en que se produce tanto que no se puede vender, y se cierran fábricas, se echa a los trabajadores y crece el paro. Cuando Occidente ha crecido metió en esa dinámica a China, India, Brasil y otros países. Pero no se puede hacer un capitalismo para un mundo sin fin. También hay otras crisis, de alimentación, medioambiental… Es una crisis de civilización.
-Pero el capitalismo saldrá adelante. ¿Han perdido una buena ocasión para cargárselo?
-Para enterrar el capitalismo hay que tener preparado el otro sistema. Antes de cargárselo hay que empezar a construir el socialismo. Y cuando lo tengamos, entonces podría caer. Pero antes no, sería un disparate. Decir lo contrario, aunque sea con el puño en alto, es un discurso pequeño burgués.
-Pasó la Transición. ¿Hemos vuelto a las dos Españas?
-Aquello fue una herida que no se cerró, se anestesió. Muchas cosas no se olvidaron y quedaron miles de muertos en las cunetas. La Iglesia ha canonizado a sus mártires y a los vencedores les dieron prebendas. Pero a muchos republicanos les usurparon sus bienes. Sólo se trata de restituir la memoria histórica, por que si no los jóvenes no entenderían lo que pasó.
-¿A qué aspira en el futuro?
-A vivir muchos años, pero con mediana lucidez, como un vegetal no. Quiero vivir para ver, porque todavía no he visto algunas cosas que me gustaría ver.
dimarts, 18 d’agost del 2009
La polarización social de la educación
El sistema educativo español reproduce la estructura social existente en nuestro país
por Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas en la Universidad Pompeu Fabra y director del Observatorio Social de España.
Un artículo muy interesante acerca de la grave situacion de la educación en España, fruto de las grandes desigualdades sociales que se acrecentan dia a dia.
La percepción más generalizada en la mayoría de medios de información del país es que vivimos en una sociedad en la que la mayoría de la ciudadanía es, y se considera, perteneciente a la clase media. Se admite que por encima de la clase media están los ricos y por debajo están los pobres, pero, por lo demás, la mayoría de nuestros ciudadanos son y se autodefinen como miembros de la clase media. Y para mostrar la rectitud de tal percepción, se hace referencia a las encuestas en las que la mayor parte de la población, cuando se le pide su ubicación en la estructura social, escoge la categoría “clase media”. Han desaparecido, así, las categorías de burguesía, pequeña burguesía o clase trabajadora, que raramente aparecen en la narrativa política o mediática del país. Utilizarlas y referirse a términos como, por ejemplo, lucha de clases, es arriesgarse a que se le acuse a uno de anticuado o, lo que es peor, de “ideólogo” o “doctrinal”, términos todos ellos destinados a señalar al acusado como individuo “sospechoso” de prejuicios ideológicos de tonalidad roja o morada, coloración casi desconocida en el arco iris mediático del país.
Esta percepción de nuestras sociedades es, sin embargo, profundamente ideológica y, como bien define mi amigo Noam Chomsky, responde a un enorme poder de clase. La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades. A mayor dominio de las derechas en un país, mayor desaparición del discurso y análisis de clases. De ahí que en España estos términos prácticamente hayan desaparecido del lenguaje mediático hegemónico y de la narrativa política dominante.
Ahora bien, aunque el establishment mediático promueve la visión de que la mayoría somos clase media (la pregunta en sus encuestas es “¿Es usted clase alta, media o baja?”), la mayoría de la ciudadanía no sólo cree en la existencia de clases, sino que, cuando se formula la pregunta “¿Es usted clase burguesa, pequeña burguesa, clase media o clase trabajadora?” hay más personas en España que se definen como clase trabajadora que como clase media. Pero los establishments políticos y mediáticos (que pertenecen al 30% del nivel de renta superior del país) no se percatan de ello.
La dura realidad es que los datos muestran que las clases sociales continúan existiendo, y que es imposible entender lo que pasa en España –desde el notable retraso del Estado del bienestar español (ver “El impacto del clasismo y machismo”, Público, 30-07-09), hasta la polarización social del sistema educativo–, sin entender el poder diferencial que cada clase social tiene en nuestro país. El poder de clase se caracteriza por un gran dominio de la vida política, mediática y económica del país por parte de la burguesía, pequeña burguesía y clases profesionales de renta media alta, es decir, del 30% de la población de renta superior, que tiene una enorme influencia mediática y política en el país.
Un ejemplo de ello es el sistema educativo. España, uno de los países de la UE-15 (el grupo de países de la UE de nivel de desarrollo económico semejante al nuestro) con mayores desigualdades sociales, tiene el sistema educativo más polarizado por clase social existente en tal grupo de países. Las familias del 30-35% de renta superior del país envían a sus hijos a las escuelas privadas concertadas (la mayoría gestionadas por la Iglesia católica, institución que en España siempre ha ofrecido el sostén ideológico a las clases dominantes) y el 65-70% restante de la población, que se define como las clases populares, es decir, la clase trabajadora y las clases medias de rentas medias y bajas, envían a sus hijos a las escuelas públicas, donde se concentra la mayoría de los hijos de los inmigrantes (92%).
Naturalmente, no hay una impermeabilidad social entre los dos tipos de escuelas, la pública y la privada. Pero, en general, la renta de las familias que envían a sus hijos a las escuelas privadas es mayor que la de las familias que utilizan la escuela pública. En Suecia y Finlandia (países que el informe PISA –que mide la calidad de la enseñanza– considera como los que tienen el mejor sistema educativo), sólo el 4% de estudiantes van a la privada. En España es el 30-35%. En nuestro país, el gasto por alumno en la escuela privada es superior que en la pública. Esto se da como consecuencia del pago por parte de las familias que matriculan a sus hijos en la privada, recursos que se complementan con las aportaciones de recursos públicos, es decir, subsidios que se definen como conciertos.
España tiene los subsidios públicos a las escuelas privadas más altos y el gasto público por alumno en la escuela pública más bajo de la UE- 15. Los primeros reciben más recursos a costa de los segundos. Weber que, junto con Marx, fueron los fundadores de la sociología contemporánea, definió explotación de una manera muy sencilla y didáctica. Explotación, escribió, “ocurre cuando una clase (podría haber añadido un género, una raza o una nación) vive mejor a costa de que otra viva peor”. Pues bien, existe un poder de clase que se expresa en que unos tienen más recursos para su educación, a costa de que otros tengan menos. En el lenguaje mediático versallesco, dominante en el país, no se le llama explotación sino “desequilibrio de financiación”.
En realidad, el sistema educativo dual (privada versus pública) de España reproduce la estructura social del país, formando dos tipos de ciudadanos: los de primera y los de segunda clase. Y los primeros acceden a estudios superiores (como los universitarios) en porcentajes mucho mayores que los segundos. Esto es consecuencia del poder de clase, categoría que ha desaparecido del lenguaje político y mediático del país.
Fuente: Diario Público
por Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas en la Universidad Pompeu Fabra y director del Observatorio Social de España.
Un artículo muy interesante acerca de la grave situacion de la educación en España, fruto de las grandes desigualdades sociales que se acrecentan dia a dia.
La percepción más generalizada en la mayoría de medios de información del país es que vivimos en una sociedad en la que la mayoría de la ciudadanía es, y se considera, perteneciente a la clase media. Se admite que por encima de la clase media están los ricos y por debajo están los pobres, pero, por lo demás, la mayoría de nuestros ciudadanos son y se autodefinen como miembros de la clase media. Y para mostrar la rectitud de tal percepción, se hace referencia a las encuestas en las que la mayor parte de la población, cuando se le pide su ubicación en la estructura social, escoge la categoría “clase media”. Han desaparecido, así, las categorías de burguesía, pequeña burguesía o clase trabajadora, que raramente aparecen en la narrativa política o mediática del país. Utilizarlas y referirse a términos como, por ejemplo, lucha de clases, es arriesgarse a que se le acuse a uno de anticuado o, lo que es peor, de “ideólogo” o “doctrinal”, términos todos ellos destinados a señalar al acusado como individuo “sospechoso” de prejuicios ideológicos de tonalidad roja o morada, coloración casi desconocida en el arco iris mediático del país.
Esta percepción de nuestras sociedades es, sin embargo, profundamente ideológica y, como bien define mi amigo Noam Chomsky, responde a un enorme poder de clase. La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades. A mayor dominio de las derechas en un país, mayor desaparición del discurso y análisis de clases. De ahí que en España estos términos prácticamente hayan desaparecido del lenguaje mediático hegemónico y de la narrativa política dominante.
Ahora bien, aunque el establishment mediático promueve la visión de que la mayoría somos clase media (la pregunta en sus encuestas es “¿Es usted clase alta, media o baja?”), la mayoría de la ciudadanía no sólo cree en la existencia de clases, sino que, cuando se formula la pregunta “¿Es usted clase burguesa, pequeña burguesa, clase media o clase trabajadora?” hay más personas en España que se definen como clase trabajadora que como clase media. Pero los establishments políticos y mediáticos (que pertenecen al 30% del nivel de renta superior del país) no se percatan de ello.
La dura realidad es que los datos muestran que las clases sociales continúan existiendo, y que es imposible entender lo que pasa en España –desde el notable retraso del Estado del bienestar español (ver “El impacto del clasismo y machismo”, Público, 30-07-09), hasta la polarización social del sistema educativo–, sin entender el poder diferencial que cada clase social tiene en nuestro país. El poder de clase se caracteriza por un gran dominio de la vida política, mediática y económica del país por parte de la burguesía, pequeña burguesía y clases profesionales de renta media alta, es decir, del 30% de la población de renta superior, que tiene una enorme influencia mediática y política en el país.
Un ejemplo de ello es el sistema educativo. España, uno de los países de la UE-15 (el grupo de países de la UE de nivel de desarrollo económico semejante al nuestro) con mayores desigualdades sociales, tiene el sistema educativo más polarizado por clase social existente en tal grupo de países. Las familias del 30-35% de renta superior del país envían a sus hijos a las escuelas privadas concertadas (la mayoría gestionadas por la Iglesia católica, institución que en España siempre ha ofrecido el sostén ideológico a las clases dominantes) y el 65-70% restante de la población, que se define como las clases populares, es decir, la clase trabajadora y las clases medias de rentas medias y bajas, envían a sus hijos a las escuelas públicas, donde se concentra la mayoría de los hijos de los inmigrantes (92%).
Naturalmente, no hay una impermeabilidad social entre los dos tipos de escuelas, la pública y la privada. Pero, en general, la renta de las familias que envían a sus hijos a las escuelas privadas es mayor que la de las familias que utilizan la escuela pública. En Suecia y Finlandia (países que el informe PISA –que mide la calidad de la enseñanza– considera como los que tienen el mejor sistema educativo), sólo el 4% de estudiantes van a la privada. En España es el 30-35%. En nuestro país, el gasto por alumno en la escuela privada es superior que en la pública. Esto se da como consecuencia del pago por parte de las familias que matriculan a sus hijos en la privada, recursos que se complementan con las aportaciones de recursos públicos, es decir, subsidios que se definen como conciertos.
España tiene los subsidios públicos a las escuelas privadas más altos y el gasto público por alumno en la escuela pública más bajo de la UE- 15. Los primeros reciben más recursos a costa de los segundos. Weber que, junto con Marx, fueron los fundadores de la sociología contemporánea, definió explotación de una manera muy sencilla y didáctica. Explotación, escribió, “ocurre cuando una clase (podría haber añadido un género, una raza o una nación) vive mejor a costa de que otra viva peor”. Pues bien, existe un poder de clase que se expresa en que unos tienen más recursos para su educación, a costa de que otros tengan menos. En el lenguaje mediático versallesco, dominante en el país, no se le llama explotación sino “desequilibrio de financiación”.
En realidad, el sistema educativo dual (privada versus pública) de España reproduce la estructura social del país, formando dos tipos de ciudadanos: los de primera y los de segunda clase. Y los primeros acceden a estudios superiores (como los universitarios) en porcentajes mucho mayores que los segundos. Esto es consecuencia del poder de clase, categoría que ha desaparecido del lenguaje político y mediático del país.
Fuente: Diario Público
dilluns, 17 d’agost del 2009
Resolución sobre HONDURAS del PIE (Partido de la Izquierda Europea)
El Partido de Izquierda Europea condena enérgicamente el golpe de Estado realizado en Honduras por tropas militares el pasado 28 de Julio, y que dió como resultado la detención y expulsión forzosa del Presidente constitucional J. Manuel Zelaya, y la instauración de una dictadura.
En la actualidad instamos a la comunidad internacional y especialmente la Unión Europea a ejercer una presión efectiva para el retorno a la democracia y al restablecimiento rápido del Presidente Zelaya y su Gobierno sin ninguna condición previa.
La UE no debe reconocer ningún tipo de Gobierno de-facto como el de Micheletti. Las elecciones que el dictador Micheletti quiere convocar para en otoño, así como todos sus actos deben ser considerados no válidos.
El partido de izquierda Europea acoge con beneplácito la decisión de los países de Centroamérica de solicitar se suspendan las negociaciones comerciales con la Unión Europea hasta que la democracia no se restablezca en Honduras. Llama a la Comisión de U.E. a bloquear la ayuda y la cooperación económica a Honduras y a suspender las relaciones comerciales y a no mantener ninguna otra relación con Honduras hasta que se restablezca el estado de derecho.
El Partido de la Izquierda Europea condena la represión y la violencia ejercida contra los opositores a la dictadura, el asesinato de varios dirigentes de los movimientos sociales y manifestantes, la censura de prensa y la suspensión de las libertades fundamentales.
El Partido de Izquierda Europea expresa su plena solidaridad con la lucha del frente contra el golpe de Estado y de la enorme mayoría de los hondureños a favor de la democracia, el regreso al poder del Gobierno del Presidente Zelaya así como el apoyo en la reducción de la pobreza, la democratización, la desmilitarización y la integración en Latinoamérica que este legítimo Gobierno ha emprendido y seguirá desarrollando tan pronto como retome el poder.
Partido de la Izquierda Europea
11 de Agost de 2009
En la actualidad instamos a la comunidad internacional y especialmente la Unión Europea a ejercer una presión efectiva para el retorno a la democracia y al restablecimiento rápido del Presidente Zelaya y su Gobierno sin ninguna condición previa.
La UE no debe reconocer ningún tipo de Gobierno de-facto como el de Micheletti. Las elecciones que el dictador Micheletti quiere convocar para en otoño, así como todos sus actos deben ser considerados no válidos.
El partido de izquierda Europea acoge con beneplácito la decisión de los países de Centroamérica de solicitar se suspendan las negociaciones comerciales con la Unión Europea hasta que la democracia no se restablezca en Honduras. Llama a la Comisión de U.E. a bloquear la ayuda y la cooperación económica a Honduras y a suspender las relaciones comerciales y a no mantener ninguna otra relación con Honduras hasta que se restablezca el estado de derecho.
El Partido de la Izquierda Europea condena la represión y la violencia ejercida contra los opositores a la dictadura, el asesinato de varios dirigentes de los movimientos sociales y manifestantes, la censura de prensa y la suspensión de las libertades fundamentales.
El Partido de Izquierda Europea expresa su plena solidaridad con la lucha del frente contra el golpe de Estado y de la enorme mayoría de los hondureños a favor de la democracia, el regreso al poder del Gobierno del Presidente Zelaya así como el apoyo en la reducción de la pobreza, la democratización, la desmilitarización y la integración en Latinoamérica que este legítimo Gobierno ha emprendido y seguirá desarrollando tan pronto como retome el poder.
Partido de la Izquierda Europea
11 de Agost de 2009
dimarts, 11 d’agost del 2009
LA FASE DEL DIALOGO SOCIAL HA FINALIZADO SIN ACUERDOS, POR JORDI RIBO

LA FASE DEL DIALOGO SOCIAL HA FINALIZADO SIN ACUERDOS
Hoy por fin se ha escenificado el final de este proceso con un desacuerdo, que en ningún caso se puede valorar positivamente. La posición maximalista de la CEOE, la incertidumbre generada por el gobierno y factores externos al sindicalismo han dado al traste con un proceso que ha sido abordado por los sindicatos desde una posición de dialogo pero a la vez de firmeza en los planteamientos, convencidos de que los trabajadores en ningún caso han de pagar una crisis que no generaron, y que de ella no podemos salir con menos protección social, menos derechos y peores condiciones.
Elaboramos un documento con alternativas justas y posibles, ofrecimos un pacto por la economía, el empleo y la cohesión social que tenía dos grupos de medidas:
• Medidas urgentes: Incrementar la cobertura a las personas que agotaran el desempleo, reactivar la economía para impedir que se siga destruyendo empleo y reformar el sistema financiero para garantizar el flujo de crédito a familias y empresas.
• Apostar por una base industrial sólida, que invierta en Investigación, Desarrollo e Innovación, mejorar el sistema educativo, especialmente la Formación Profesional y consolidar y ampliar nuestro sistema público de protección social.
Proponíamos que se aprovecharan y movilizaran los recursos disponibles utlizando lo que había que destinar a cheques-bebé (de dudosa justicia social) y los famosos 400 euros, y que además se subiesen los impuestos directos a los ricos, recuperando el tramo marginal de IRPF, recuperar el impuesto sobre el patrimonio y crear un impuesto para gravar las grandes fortunas.
El Gobierno del PSOE no se ha atrevido a acometer esta reforma fiscal, tan necesaria en un estado con cotas de fraude fiscal muy elevadas, la tuvo en cartera y la retiró a las pocas horas por la presión del PP i de CiU (esos tienen claro los intereses que defienden), y es muy posible que la patronal se envalentonara y, jaleada por toda la derecha política, por la burguesía española subvencionada y parásita y por una parte de la burguesía catalana, aquella que decidió subordinarse a la oligarquía financiera y participar de la orgía de la especulación, se lanzó al ruedo con su programa de reducción de derechos, que eufemísticamente han llamado “reformas imprescindibles para mantener la competitividad” y que, en caso de no abordarse, según ellos “el paro va a seguir aumentando. Además, han perseguido, sin ningún tipo de vergüenza, ni propia ni ajena, reducciones de la cuota patronal a la Seguridad Social. En otras palabras, trasladarles rentas que no son impuestos, son salario indirecto que va a parar a la Caja para pagar pensiones a sus bolsillos directamente. Y para ello han obtenido y cuentan con el apoyo entusiasta de toda la derecha política, es decir, del Partido Popular y de Convergència i Unió…y es que para lo que es “la pela” no hay españolismo ni catalanismo para estas gentes…hay capitalismo, y después cada uno se envuelve con la bandera que quiere o que le da más rentabilidad política.
Lo que no han logrado, y eso es un éxito incuestionable, es dividir al movimiento sindical. Esto es una fortaleza importante, como lo es el que vamos a bordar estos temas en Septiembre a la ofensiva, en un proceso de acumulación de fuerzas. El 7 de Octubre, día Mundial del Trabajo Digno vamos a ir a la movilización, como un paso más, debemos impulsar la negociación colectiva y preparar las alternativas necesarias para abordar en buenas condiciones la negociación de los presupuestos generales del estado, pero sin perder de vista lo inmediato: Reclamamos para ahora mayor protección social para los parados que no reciben prestación, porque ya hay un millón de familias en el estado español que no ingresan nada, reclamamos una restructuración urgente del sector financiero y que la actividad económica no se detenga .
Han intentado convertir el diálogo social en monólogo televisivo y no lo van a conseguir, han querido la rendición nuestra y no lo han logrado, han querido corresponsabilizarnos con su crisis y no lo han conseguido…como dice Marcelino Camacho, ni nos doblaron, ni nos domaron ni nos van a domesticar.
JORDI RIBÓ I FLOS
Miembro de la Comisión Ejecutiva Confederal de la CS CCOO y miembro de la Comissió Nacional d'EUiA
Agosto de 2009
dilluns, 20 de juliol del 2009
La doble moral de los medios españoles
Vicenç Navarro a Público
Uno de los mayores problemas que tiene la democracia española es la muy limitada diversidad ideológica que existe en los medios de información de mayor tiraje del país. Y ello es fácil de demostrar. Si miramos, por ejemplo, el número de artículos críticos hacia el presidente Chávez y su Gobierno en Venezuela que se han escrito en los últimos doce meses en los cinco diarios de mayor difusión en España, vemos que se han publicado nada menos que 72. Si buscamos, en cambio, artículos favorables al presidente Chávez o a su Gobierno, no encontrarán ni uno (sí, leen bien, ni uno). Esta falta de diversidad contrasta con la existente en el país criticado –Venezuela–, donde pueden leerse, en la prensa venezolana de mayor tiraje, artículos críticos del presidente y de su Gobierno, así como artículos favorables. Lo mismo ocurre en los medios televisivos. En realidad es mucho más fácil encontrar artículos críticos sobre Chávez en los mayores medios venezolanos, que favorables a tal dirigente venezolano en los medios de mayor difusión en España. De tal hecho, fácilmente contrastable, puede deducirse que hay mayor diversidad ideológica y libertad de prensa en Venezuela que en España. Por mera coherencia ideológica, uno esperaría que las mismas voces liberales que están alarmadas por lo que consideran como un peligro para la democracia venezolana –la disminución de voces críticas en aquel país– estarían escribiendo artículos críticos de la extraordinaria limitación a la diversidad ideológica que existe en España. Pues no, permanecen callados. En realidad, son los mismos autores y editorialistas que denuncian alarmados la situación de Venezuela (preocupados por las limitaciones democráticas en los medios de aquel país), los que son responsables de la falta de diversidad ideológica en el nuestro. La doble moral de aquellos medios, en su supuesto compromiso con la libertad de expresión, es notoria y fácilmente demostrable.
Este asfixiante sesgo de aquellos medios de información y persuasión liberales tiene dos consecuencias. Una de ellas es que constantemente se está proveyendo opinión como si fuera información, la cual se convierte rápidamente en la sabiduría convencional del momento, al no poder ser contrastada con puntos críticos, que son excluidos de tales medios. Así, el colaborador de El País Antonio Elorza escribía un artículo titulado “Eclipse de la democracia” (27-02-09) en el que, además de homologar a Hugo Chávez y a Evo Morales con Berlusconi, señalaba “el caos de la política económica llevada a cabo por el Gobierno de Chávez” sin citar ningún dato o referencia que avalara tal conclusión. En realidad, la evidencia empírica publicada por instituciones que gozan de alta credibilidad como el prestigioso Center for Economic and Policy Research de Washington, o la Comisión Económica de las Naciones Unidas para América Latina y el Caribe, no apoyan tal opinión. El Gobierno de Chávez ha sido uno de los pocos gobiernos que ha conseguido sobrepasar el objetivo del programa de Desarrollo Humano de las Naciones Unidas (de reducir la pobreza extrema a la mitad), disminuyéndola de un 25% de la población en el año 2003 a un 7,6% en 2007. Ha sido también uno de los países de América Latina que: 1) ha reducido más las desigualdades y el desempleo; 2) ha incrementado más el número de beneficiarios de la Seguridad Social, doblándolo; 3) ha reducido su deuda pública más extensamente, pasando de un 30% del PIB a un 14%; y 4) ha tenido un mayor crecimiento económico, una tasa promedio del 10,4% durante los últimos 20 trimestres, habiendo aumentado su PIB de 99.000 millones de dólares en 1999 a 227.000 en 2007.
Ninguno de estos datos ha aparecido en aquellos medios, donde la demonización de Chávez es una constante. De ahí la sorprendente noticia de que, según una encuesta reciente del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Chávez es el dirigente internacional menos valorado por la población en España, menos incluso que el presidente Bush de EEUU, valoración negativa que fue ampliamente citada por tales medios. No se citó, en cambio, que según la misma encuesta realizada en la mayoría de países de América Latina, la población venezolana era la que indicaba, en mayores porcentajes en aquel continente, que “su Gobierno actuaba para el bien de la población”, y que expresaba mayor satisfacción con la situación económica y social del país. Y era el segundo país de América Latina que creía que “la democracia funcionaba bien en su país”.
Tal negativismo hacia Chávez contrasta con el positivismo hacia el presidente Uribe de Colombia, uno de los gobiernos de América Latina donde los derechos humanos son más vulnerados. El Gobierno utiliza su campaña contra la guerrilla para reprimir a las fuerzas de izquierda, incluyendo partidos políticos, sindicatos y movimientos sociales que no tienen ninguna relación con la guerrilla. El 60% de los sindicalistas asesinados en el mundo lo han sido en Colombia, tal como documentó la Confederación Sindical Internacional el pasado 10 de Junio en París. Sólo en 2008 fueron asesinados 46 dirigentes sindicales. La conexión entre el Gobierno y los paramilitares es bien conocida y documentada, siendo estos últimos conocidos por su campaña de terror contra las fuerzas progresistas. Muy pocas de estas noticias han aparecido en aquellos medios.
Una última observación. Este artículo no es sobre Chávez o sobre Uribe. No es mi objetivo ni defender a Chávez (con quien tengo acuerdos y también muchos desacuerdos) ni denunciar a Uribe (labor que otros han hecho, más elocuentemente de lo que yo pueda hacerlo). Este artículo es sobre la falta de diversidad ideológica en los medios mayoritarios de nuestro país, que debiera ofender a cualquier persona demócrata que, independientemente de sus simpatías o antipatías hacia aquellos dirigentes, debiera preocuparle lo que está ocurriendo en aquellos medios, que son más de persuasión que de información.
Uno de los mayores problemas que tiene la democracia española es la muy limitada diversidad ideológica que existe en los medios de información de mayor tiraje del país. Y ello es fácil de demostrar. Si miramos, por ejemplo, el número de artículos críticos hacia el presidente Chávez y su Gobierno en Venezuela que se han escrito en los últimos doce meses en los cinco diarios de mayor difusión en España, vemos que se han publicado nada menos que 72. Si buscamos, en cambio, artículos favorables al presidente Chávez o a su Gobierno, no encontrarán ni uno (sí, leen bien, ni uno). Esta falta de diversidad contrasta con la existente en el país criticado –Venezuela–, donde pueden leerse, en la prensa venezolana de mayor tiraje, artículos críticos del presidente y de su Gobierno, así como artículos favorables. Lo mismo ocurre en los medios televisivos. En realidad es mucho más fácil encontrar artículos críticos sobre Chávez en los mayores medios venezolanos, que favorables a tal dirigente venezolano en los medios de mayor difusión en España. De tal hecho, fácilmente contrastable, puede deducirse que hay mayor diversidad ideológica y libertad de prensa en Venezuela que en España. Por mera coherencia ideológica, uno esperaría que las mismas voces liberales que están alarmadas por lo que consideran como un peligro para la democracia venezolana –la disminución de voces críticas en aquel país– estarían escribiendo artículos críticos de la extraordinaria limitación a la diversidad ideológica que existe en España. Pues no, permanecen callados. En realidad, son los mismos autores y editorialistas que denuncian alarmados la situación de Venezuela (preocupados por las limitaciones democráticas en los medios de aquel país), los que son responsables de la falta de diversidad ideológica en el nuestro. La doble moral de aquellos medios, en su supuesto compromiso con la libertad de expresión, es notoria y fácilmente demostrable.
Este asfixiante sesgo de aquellos medios de información y persuasión liberales tiene dos consecuencias. Una de ellas es que constantemente se está proveyendo opinión como si fuera información, la cual se convierte rápidamente en la sabiduría convencional del momento, al no poder ser contrastada con puntos críticos, que son excluidos de tales medios. Así, el colaborador de El País Antonio Elorza escribía un artículo titulado “Eclipse de la democracia” (27-02-09) en el que, además de homologar a Hugo Chávez y a Evo Morales con Berlusconi, señalaba “el caos de la política económica llevada a cabo por el Gobierno de Chávez” sin citar ningún dato o referencia que avalara tal conclusión. En realidad, la evidencia empírica publicada por instituciones que gozan de alta credibilidad como el prestigioso Center for Economic and Policy Research de Washington, o la Comisión Económica de las Naciones Unidas para América Latina y el Caribe, no apoyan tal opinión. El Gobierno de Chávez ha sido uno de los pocos gobiernos que ha conseguido sobrepasar el objetivo del programa de Desarrollo Humano de las Naciones Unidas (de reducir la pobreza extrema a la mitad), disminuyéndola de un 25% de la población en el año 2003 a un 7,6% en 2007. Ha sido también uno de los países de América Latina que: 1) ha reducido más las desigualdades y el desempleo; 2) ha incrementado más el número de beneficiarios de la Seguridad Social, doblándolo; 3) ha reducido su deuda pública más extensamente, pasando de un 30% del PIB a un 14%; y 4) ha tenido un mayor crecimiento económico, una tasa promedio del 10,4% durante los últimos 20 trimestres, habiendo aumentado su PIB de 99.000 millones de dólares en 1999 a 227.000 en 2007.
Ninguno de estos datos ha aparecido en aquellos medios, donde la demonización de Chávez es una constante. De ahí la sorprendente noticia de que, según una encuesta reciente del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Chávez es el dirigente internacional menos valorado por la población en España, menos incluso que el presidente Bush de EEUU, valoración negativa que fue ampliamente citada por tales medios. No se citó, en cambio, que según la misma encuesta realizada en la mayoría de países de América Latina, la población venezolana era la que indicaba, en mayores porcentajes en aquel continente, que “su Gobierno actuaba para el bien de la población”, y que expresaba mayor satisfacción con la situación económica y social del país. Y era el segundo país de América Latina que creía que “la democracia funcionaba bien en su país”.
Tal negativismo hacia Chávez contrasta con el positivismo hacia el presidente Uribe de Colombia, uno de los gobiernos de América Latina donde los derechos humanos son más vulnerados. El Gobierno utiliza su campaña contra la guerrilla para reprimir a las fuerzas de izquierda, incluyendo partidos políticos, sindicatos y movimientos sociales que no tienen ninguna relación con la guerrilla. El 60% de los sindicalistas asesinados en el mundo lo han sido en Colombia, tal como documentó la Confederación Sindical Internacional el pasado 10 de Junio en París. Sólo en 2008 fueron asesinados 46 dirigentes sindicales. La conexión entre el Gobierno y los paramilitares es bien conocida y documentada, siendo estos últimos conocidos por su campaña de terror contra las fuerzas progresistas. Muy pocas de estas noticias han aparecido en aquellos medios.
Una última observación. Este artículo no es sobre Chávez o sobre Uribe. No es mi objetivo ni defender a Chávez (con quien tengo acuerdos y también muchos desacuerdos) ni denunciar a Uribe (labor que otros han hecho, más elocuentemente de lo que yo pueda hacerlo). Este artículo es sobre la falta de diversidad ideológica en los medios mayoritarios de nuestro país, que debiera ofender a cualquier persona demócrata que, independientemente de sus simpatías o antipatías hacia aquellos dirigentes, debiera preocuparle lo que está ocurriendo en aquellos medios, que son más de persuasión que de información.
dilluns, 29 de juny del 2009
Concentració-cassolada popular contra el cop d'Estat a Hondures
Davant el Cop d'Estat contra el Govern Constitucional de la República d'Hondures i el segrest del president Manuel Zelaya, el Moviment de Brigadistes convoquem al conjunt de la ciutadania de Catalunya així com al teixit associatiu català a manifestar el seu rebuig amb una concentració-cassolada a la Plaça Sant Jaume.
No al Cop d'Estat!
Respecte a la voluntat popular del poble d'Hondures!
Difon la convocatòria!
Plaça Sant Jaume
Dilluns, 29 de juny de 2009
Hora: 19:30 - 20:30
Convoca: Moviment de Brigadistes
No al Cop d'Estat!
Respecte a la voluntat popular del poble d'Hondures!
Difon la convocatòria!
Plaça Sant Jaume
Dilluns, 29 de juny de 2009
Hora: 19:30 - 20:30
Convoca: Moviment de Brigadistes
No al cop d'estat a Hondures !
EUiA condemna el cop d´estat a Hondures i Miralles fa una crida a “mobilitzar-se pel retorn de la legalitat constitucional i del president Zelaya”
Un comando militar ha detingut i segrestrat al legítim President d´Hondures, José Manuel Zelaya, i des d´una base militar ha estat obligat a partir cap a l´exili, a Costa Rica. Amb aquesta acció es pretén impedir el procés democràtic i subvertir l´ordre constitucional.
Es tracta d´un cop d´estat militar que EUiA condemna. El guió segueix l´esquema més ranci de les tradicions colpistes d´Amèrica Llatina per truncar, amb la repressió i la manipulació, les decisions lliures del poble.
Els sectors dominants i les elits polítiques d´Hondures, amb els suports dels poders fàctics i l´exèrcit, han impulsat una conspiració i un cop d´estat amb el que pretenen impedir que el poble d´Hondures es manifesti lliure i democràticament –mitjançant la sobirania popular- sobre el seu futur.
Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA, considera la situació “d´extrema gravetat” i fa una crida “a impulsar accions unitàries a Barcelona i Catalunya que contribueixin a què es retorni la legalitat constitucional a Hondures i a la restitució del President Zelaya”. El dirigent d´EUiA ha afegit: “El poble català és solidari i estima la llibertat, i cal que ara torni ha mostrar-ho amb el poble d´Hondures i amb la comunitat hondurenya a Catalunya”.
El coordinador general d´EUiA també ha dit que “les autoritats catalanes, espanyoles i la Unió Europea han de condemnar aquest cop d´estat i defensar la democràcia a Hondures”.
Un comando militar ha detingut i segrestrat al legítim President d´Hondures, José Manuel Zelaya, i des d´una base militar ha estat obligat a partir cap a l´exili, a Costa Rica. Amb aquesta acció es pretén impedir el procés democràtic i subvertir l´ordre constitucional.
Es tracta d´un cop d´estat militar que EUiA condemna. El guió segueix l´esquema més ranci de les tradicions colpistes d´Amèrica Llatina per truncar, amb la repressió i la manipulació, les decisions lliures del poble.
Els sectors dominants i les elits polítiques d´Hondures, amb els suports dels poders fàctics i l´exèrcit, han impulsat una conspiració i un cop d´estat amb el que pretenen impedir que el poble d´Hondures es manifesti lliure i democràticament –mitjançant la sobirania popular- sobre el seu futur.
Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA, considera la situació “d´extrema gravetat” i fa una crida “a impulsar accions unitàries a Barcelona i Catalunya que contribueixin a què es retorni la legalitat constitucional a Hondures i a la restitució del President Zelaya”. El dirigent d´EUiA ha afegit: “El poble català és solidari i estima la llibertat, i cal que ara torni ha mostrar-ho amb el poble d´Hondures i amb la comunitat hondurenya a Catalunya”.
El coordinador general d´EUiA també ha dit que “les autoritats catalanes, espanyoles i la Unió Europea han de condemnar aquest cop d´estat i defensar la democràcia a Hondures”.
dimarts, 16 de juny del 2009
Resolució del CN d’EUiA sobre les eleccions europees
1.- El Consell Nacional EUiA felicita la candidata Núria Lozano per l’encert en el missatge i tipus de campanya feta. També els candidats Toni Barbarà, Marià Vilà i el conjunt de la candidatura per la campanya feta. El CN vol reconèixer i felicitar pel treball de la nostra Comissió de Campanya i destaca la participació dels homes i dones d’EUiA i d’AJ-Joves d’EUiA en una campanya electoral –assumint l’impuls de la mateixa com a Coalició-- molt propera, pedagògica, de contacte directe i amb una important presència pública, Una campanya de la gent d’EUiA que s’ha notat positivament en el resultats d’ICV-EUiA, i de la que EUiA en surt reforçada.
2.- EUiA vol destacar la preocupació per què la dreta guanya a la Unió Europea (UE) i a Espanya, i per l’avenç de l’extrema dreta. EUiA vol alertar que l’avenç de forces xenòfobes, populistes i feixistes a diversos països d’Europa ha de portar al Partit de l’Esquerra Europea (PEE) ha fer una profunda reflexió i impulsar unes àmplies aliances socials, polítiques i institucionals.
3.- Per a EUiA una major dretanització institucional a Europa és conseqüència d’una suma de factors diversos: l’estructuració de la UE exclusivament econòmica i marcada per les multinacionals; el reflex de la crisi en la gent treballadora i sector populars; l’hegemonia social i de valors de la dreta (individualisme, xenofòbia, menyspreu per lo públic...); el desencís en sectors populars de gestions governamentals de forces progressistes; la crisi de representació institucional; el paper de certs grups mediàtics; la debilitat i fragmentació de l’esquerra alternativa...
4.- Un Parlament Europeu i una Comissió Europea més a la dreta suposa que, institucionalment, la sortida a la crisi passarà per les forces conservadores amb les repercussions negatives en matèria econòmica, laboral, social i mediambiental, si no es dóna una important mobilització social i sindical, i una àmplia unitat de les forces d’esquerres. També aquesta majoria conservadora pot tenir els seus efectes negatius en l’actual context internacional.
5.- EUiA constata i pren nota, des d’una autocrítica necessària i per a una reflexió pròpia, que el desgast de la socialdemocràcia a l’Estat espanyol i Europa, i que la desmobilització electoral de les seves bases, no suposen més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polítiques neoliberals dels socialistes europeus ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i opcions més negatives pels interessos dels treballadors i treballadores. Per a poder fer girar l’electorat cap a l’esquerra cal accelerar les polítiques d’esquerres concretes, l’arrelament social, la mobilització popular, la proximitat per a alternatives concretes i, de manera principal, fer arribar la política als centres de treball.
6.- Els resultats del 7 de juny confirmen que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i concepcions polítiques --de fa anys-- allunyen bona part de la ciutadania de la política, especialment els sectors populars, comportant una creixent pèrdua d’interès per als espais comunitaris, la participació i el compromís.
7.- L’abstenció electoral popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut. Per a l’esquerra alternativa, com vam analitzar en altres processos electorals, és fonamental impulsar la participació a la societat com a base per fer avançar propostes de transformació social i d’avenç institucional. EUiA, ICV-EUiA i les forces d’esquerres, hem de reflexionar autocríticament sobre la manera de fer política. El repte de les esquerres és aconseguir recuperar el valor de la política, augmentar la participació i donar solucions, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dissenyadors polítics de campanyes electorals del partits majoritaris, en les que ha primat la politiqueria i la frivolitat i no pas les propostes per Europa. També l’aposta del PSOE i PP i de certs mitjans de comunicació –públics i privats- en favor del bipartidisme, és una perversió de la democràcia, un menyspreu al pluralisme i contribueix a l’abstenció.
8.- El CN d’EUiA considera que una part dels objectius que s’havia plantejat EUiA s’han cobert, en aconseguir la representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, tot i reduir-se de 54 a 50 el nombre d’eurodiputats/des de l’Estat espanyol. Els resultats confirmen la necessitat i l’encert de l’acord IU/ICV-EUiA per a mantenir la representació parlamentària. Cal constatar a Catalunya una nova pèrdua de vots i percentatge de la Coalició que cal abordar, tal i com vam discutir a la 5ena Assemblea Nacional (treball de base, progrés organitzatiu, millorar la pluralitat dels equips, l’acció parlamentària, certes gestions governamentals, els compromisos amb les altres forces d’esquerres, ser veu i portaveus de polítiques d’esquerres...)
9.- La reflexió i les propostes fetes a la 5ena Assemblea Nacional sobre ICV-EUiA cal accelerar-les. La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5ena Assemblea Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions d’esquerres tant des de les institucions com des de la societat.Evidentment hi ha coses a millorar i a treure’n conclusions per a continuar l’activitat política i social d’EUiA i d’ICV-EUiA.
10.- A Espanya IU perd vots i percentatge. Hi ha federacions d’IU que pugen (Andalusia, Aragó, Balears, Múrcia, Castella-La Manxa i Extremadura). El resultats d’IU permeten poder continuar amb el necessari treball polític i organitzatiu per a la recuperació política, organitzativa i electoral d’IU-Federal. EUiA vol constatar que, com en altres llocs d’Europa, la pèrdua de vots del PSOE no van a IU i que les opcions electorals a l’esquerra d’IU i d’EUiA no quallen.
11.- Per a una opció d’esquerres i federalista, com IU, cal tenir molt en compte els resultats d’UPyD. És una pujada prenyada de populisme, unitarisme, centralisme espanyol i amb dosis de fractura social. També, pels seus resultats a Madrid i per la seva distribució territorial, pot tenir conseqüències negatives en les properes eleccions autonòmiques i municipals de 2011.
12.- EUiA vol destacar que a Catalunya les forces d’esquerres, tot i la pèrdua de vots, som majoritàries. Però també afirma, com va dir a la 5ena. Assemblea Nacional, i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Govern d’Entesa han baixat en percentatge i vots. L’Actualització de l’Acord d’Entesa era necessari per a marcar prioritats, ara cal una reflexió del Govern del perquè es perden vots i puja la dreta a Catalunya.
13.- EUiA i ICV-EUiA considerem necessària aquesta reflexió de les forces d’esquerres. És evident que l’actitud irresponsable del Govern espanyol sobre el finançament i l’Estatut castiga socialment els catalans i catalanes, i castiguen electoralment les forces del Govern de Catalunya.
14.- Però també, per a EUiA, cal canviar certes actituds cap a CiU. Alguns acords polítics i parlamentaris del Govern --i certes complicitats en algunes qüestions dels PSC i ERC-- que obren nous espais polítics, socials i comunicatius a CiU, són un error. Són un error pels seus continguts, desmoralitzen bases socials d’esquerres i desmobilitzen l’electoral progressista.
15.- Per a EUiA un govern d’esquerres i catalanista és estratègic. I contribuir a què la dreta pugui tornar al Govern de Catalunya, un error per a Catalunya i Espanya. El canvi d’esquerres i catalanista va donar-se al 2003 i va ser imprescindible per a fer fora el PP del govern espanyol després l’any 2004. És per això que, a un any i mig de les properes eleccions al Parlament, cal aquesta reflexió de les forces d’esquerres i la fermesa d’ICV-EUiA per a continuar defensant els objectius i els compromisos programàtics de l’Acord d’Entesa. EUiA torna a reafirmar-se en el compromís de fer front a l’avenç de CiU i el PPC i als acords sociovergents.
16.- Les eleccions ja han passat, però la crisi continua. És per això que el CN d’EUiA acorda seguir treballant --a la societat i a les institucions-- per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a combatre les polítiques i les sortides de dretes a la crisi.
17.- El CN d’EUiA crida a les seves assemblees de base a discutir aquesta resolució i les experiències pròpies d’aquestes eleccions. Uns debats i conclusions que contribueixin a accelerar els acords de la 5a. Assemblea Nacional.
18.- El CN acorda impulsar una Iniciativa Política, Organitzativa i Electoral basada en: 1) Contribuir a recuperar la política, amb alternatives concretes. 2) Modificar, abans d’estiu, criteris i dinàmiques en les assemblees del Món del Treball per retornar la política als centres de treball amb una organització més eficaç. 3) Arrelar-nos més socialment, dedicant més persones (barris, Dempeus, Som.Cat, Dones, Universitat...). 4) Avançar en AJ-Joves d’EUiA i Universitat. 5) Ocupar l’espai públic (presència al carrer, centres de treball i universitats; premsa). 6) Preparar les eleccions catalanes i municipals, a partir de l’anàlisi dels resultats electorals per pobles i ciutats. 7) Continuar l’adequació organitzativa de la 5ena Assemblea Nacional. 8) Fer una gran trobada d’EUiA a la nostra Festa anual el proper 3 d’octubre.
2.- EUiA vol destacar la preocupació per què la dreta guanya a la Unió Europea (UE) i a Espanya, i per l’avenç de l’extrema dreta. EUiA vol alertar que l’avenç de forces xenòfobes, populistes i feixistes a diversos països d’Europa ha de portar al Partit de l’Esquerra Europea (PEE) ha fer una profunda reflexió i impulsar unes àmplies aliances socials, polítiques i institucionals.
3.- Per a EUiA una major dretanització institucional a Europa és conseqüència d’una suma de factors diversos: l’estructuració de la UE exclusivament econòmica i marcada per les multinacionals; el reflex de la crisi en la gent treballadora i sector populars; l’hegemonia social i de valors de la dreta (individualisme, xenofòbia, menyspreu per lo públic...); el desencís en sectors populars de gestions governamentals de forces progressistes; la crisi de representació institucional; el paper de certs grups mediàtics; la debilitat i fragmentació de l’esquerra alternativa...
4.- Un Parlament Europeu i una Comissió Europea més a la dreta suposa que, institucionalment, la sortida a la crisi passarà per les forces conservadores amb les repercussions negatives en matèria econòmica, laboral, social i mediambiental, si no es dóna una important mobilització social i sindical, i una àmplia unitat de les forces d’esquerres. També aquesta majoria conservadora pot tenir els seus efectes negatius en l’actual context internacional.
5.- EUiA constata i pren nota, des d’una autocrítica necessària i per a una reflexió pròpia, que el desgast de la socialdemocràcia a l’Estat espanyol i Europa, i que la desmobilització electoral de les seves bases, no suposen més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polítiques neoliberals dels socialistes europeus ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i opcions més negatives pels interessos dels treballadors i treballadores. Per a poder fer girar l’electorat cap a l’esquerra cal accelerar les polítiques d’esquerres concretes, l’arrelament social, la mobilització popular, la proximitat per a alternatives concretes i, de manera principal, fer arribar la política als centres de treball.
6.- Els resultats del 7 de juny confirmen que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i concepcions polítiques --de fa anys-- allunyen bona part de la ciutadania de la política, especialment els sectors populars, comportant una creixent pèrdua d’interès per als espais comunitaris, la participació i el compromís.
7.- L’abstenció electoral popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut. Per a l’esquerra alternativa, com vam analitzar en altres processos electorals, és fonamental impulsar la participació a la societat com a base per fer avançar propostes de transformació social i d’avenç institucional. EUiA, ICV-EUiA i les forces d’esquerres, hem de reflexionar autocríticament sobre la manera de fer política. El repte de les esquerres és aconseguir recuperar el valor de la política, augmentar la participació i donar solucions, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dissenyadors polítics de campanyes electorals del partits majoritaris, en les que ha primat la politiqueria i la frivolitat i no pas les propostes per Europa. També l’aposta del PSOE i PP i de certs mitjans de comunicació –públics i privats- en favor del bipartidisme, és una perversió de la democràcia, un menyspreu al pluralisme i contribueix a l’abstenció.
8.- El CN d’EUiA considera que una part dels objectius que s’havia plantejat EUiA s’han cobert, en aconseguir la representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, tot i reduir-se de 54 a 50 el nombre d’eurodiputats/des de l’Estat espanyol. Els resultats confirmen la necessitat i l’encert de l’acord IU/ICV-EUiA per a mantenir la representació parlamentària. Cal constatar a Catalunya una nova pèrdua de vots i percentatge de la Coalició que cal abordar, tal i com vam discutir a la 5ena Assemblea Nacional (treball de base, progrés organitzatiu, millorar la pluralitat dels equips, l’acció parlamentària, certes gestions governamentals, els compromisos amb les altres forces d’esquerres, ser veu i portaveus de polítiques d’esquerres...)
9.- La reflexió i les propostes fetes a la 5ena Assemblea Nacional sobre ICV-EUiA cal accelerar-les. La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5ena Assemblea Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions d’esquerres tant des de les institucions com des de la societat.Evidentment hi ha coses a millorar i a treure’n conclusions per a continuar l’activitat política i social d’EUiA i d’ICV-EUiA.
10.- A Espanya IU perd vots i percentatge. Hi ha federacions d’IU que pugen (Andalusia, Aragó, Balears, Múrcia, Castella-La Manxa i Extremadura). El resultats d’IU permeten poder continuar amb el necessari treball polític i organitzatiu per a la recuperació política, organitzativa i electoral d’IU-Federal. EUiA vol constatar que, com en altres llocs d’Europa, la pèrdua de vots del PSOE no van a IU i que les opcions electorals a l’esquerra d’IU i d’EUiA no quallen.
11.- Per a una opció d’esquerres i federalista, com IU, cal tenir molt en compte els resultats d’UPyD. És una pujada prenyada de populisme, unitarisme, centralisme espanyol i amb dosis de fractura social. També, pels seus resultats a Madrid i per la seva distribució territorial, pot tenir conseqüències negatives en les properes eleccions autonòmiques i municipals de 2011.
12.- EUiA vol destacar que a Catalunya les forces d’esquerres, tot i la pèrdua de vots, som majoritàries. Però també afirma, com va dir a la 5ena. Assemblea Nacional, i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Govern d’Entesa han baixat en percentatge i vots. L’Actualització de l’Acord d’Entesa era necessari per a marcar prioritats, ara cal una reflexió del Govern del perquè es perden vots i puja la dreta a Catalunya.
13.- EUiA i ICV-EUiA considerem necessària aquesta reflexió de les forces d’esquerres. És evident que l’actitud irresponsable del Govern espanyol sobre el finançament i l’Estatut castiga socialment els catalans i catalanes, i castiguen electoralment les forces del Govern de Catalunya.
14.- Però també, per a EUiA, cal canviar certes actituds cap a CiU. Alguns acords polítics i parlamentaris del Govern --i certes complicitats en algunes qüestions dels PSC i ERC-- que obren nous espais polítics, socials i comunicatius a CiU, són un error. Són un error pels seus continguts, desmoralitzen bases socials d’esquerres i desmobilitzen l’electoral progressista.
15.- Per a EUiA un govern d’esquerres i catalanista és estratègic. I contribuir a què la dreta pugui tornar al Govern de Catalunya, un error per a Catalunya i Espanya. El canvi d’esquerres i catalanista va donar-se al 2003 i va ser imprescindible per a fer fora el PP del govern espanyol després l’any 2004. És per això que, a un any i mig de les properes eleccions al Parlament, cal aquesta reflexió de les forces d’esquerres i la fermesa d’ICV-EUiA per a continuar defensant els objectius i els compromisos programàtics de l’Acord d’Entesa. EUiA torna a reafirmar-se en el compromís de fer front a l’avenç de CiU i el PPC i als acords sociovergents.
16.- Les eleccions ja han passat, però la crisi continua. És per això que el CN d’EUiA acorda seguir treballant --a la societat i a les institucions-- per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a combatre les polítiques i les sortides de dretes a la crisi.
17.- El CN d’EUiA crida a les seves assemblees de base a discutir aquesta resolució i les experiències pròpies d’aquestes eleccions. Uns debats i conclusions que contribueixin a accelerar els acords de la 5a. Assemblea Nacional.
18.- El CN acorda impulsar una Iniciativa Política, Organitzativa i Electoral basada en: 1) Contribuir a recuperar la política, amb alternatives concretes. 2) Modificar, abans d’estiu, criteris i dinàmiques en les assemblees del Món del Treball per retornar la política als centres de treball amb una organització més eficaç. 3) Arrelar-nos més socialment, dedicant més persones (barris, Dempeus, Som.Cat, Dones, Universitat...). 4) Avançar en AJ-Joves d’EUiA i Universitat. 5) Ocupar l’espai públic (presència al carrer, centres de treball i universitats; premsa). 6) Preparar les eleccions catalanes i municipals, a partir de l’anàlisi dels resultats electorals per pobles i ciutats. 7) Continuar l’adequació organitzativa de la 5ena Assemblea Nacional. 8) Fer una gran trobada d’EUiA a la nostra Festa anual el proper 3 d’octubre.
dimarts, 9 de juny del 2009
Esquerra Unida segueix treballant
Declaració de la Permanent d’EUiA sobre les eleccions europees
La Permanent d’EUiA felicita la companya Núria Lozano i el conjunt de la candidatura per la
bona campanya feta. Vol reconèixer i felicitar la feina feta per la nostra Comissió de Campanya
i destacar la participació dels homes i dones d’EUiA i d’AJ-Joves d’EUiA en un tipus de
campanya electoral --com a Coalició-- molt propera, pedagògica, de contacte directe i amb una
important presència pública.
EUiA vol destacar la seva preocupació perquè la dreta guanya a l’UE i a Espanya i per l’avenç
de l’extrema dreta. Un Parlament Europeu més a la dreta suposa que, institucionalment, la
sortida a la crisi passarà per les forces conservadores amb les repercussions negatives en
matèria econòmica, laboral, social i mediambiental.
EUiA constata i pren nota, per a una reflexió pròpia, de què el desgast de la socialdemocràcia a
l’Estat espanyol i a l’UE no suposa més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polítiques
neoliberals fetes pels socialistes ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i a opcions
negatives pels interessos dels treballadors/es.
Es confirma que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i
concepcions polítiques, de fa anys, allunyen bona part de la ciutadania de la política,
comportant un creixent desinterès per espais comunitaris i de participació. L’abstenció electoral
popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut.
EUiA, la coalició ICV-EUiA i les forces d’esquerres hem de reflexionar sobre la manera de fer
política. El repte de les esquerres és aconseguir recuperar la política i augmentar la
participació, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en
la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dissenyadors polítics de campanyes
electorals, en les que han primat la politiqueria i la frivolitat.
La Permanent considera que els objectius que s’havia plantejat EUiA s’han cobert: mantenir la
representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, i poder continuar contribuint a la
recuperació política, organitzativa i electoral d’IU Federal.
La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5a Assemblea
Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té
més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions
d’esquerres, tant des de les institucions com des de la societat.
EUiA vol destacar que a Catalunya les forces d’esquerres som majoritàries. Però també afirma,
com va dir a l’Assemblea Nacional i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que
algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Govern d’Entesa han
baixat en percentatge i vots.
Per a EUiA les eleccions han passat, però la crisi continua. És per això que cal seguir treballant,
a la societat i a les institucions, per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a
combatre la crisi de dretes.
La Permanent d’EUiA ha acordat convocar la reunió del Consell Nacional d’EUiA el dissabte 13
de juny, on es presentarà una resolució política per aprofundir en l’anàlisi i en les propostes, i
un informe balanç de la feina feta en campanya.
La Permanent d’EUiA felicita la companya Núria Lozano i el conjunt de la candidatura per la
bona campanya feta. Vol reconèixer i felicitar la feina feta per la nostra Comissió de Campanya
i destacar la participació dels homes i dones d’EUiA i d’AJ-Joves d’EUiA en un tipus de
campanya electoral --com a Coalició-- molt propera, pedagògica, de contacte directe i amb una
important presència pública.
EUiA vol destacar la seva preocupació perquè la dreta guanya a l’UE i a Espanya i per l’avenç
de l’extrema dreta. Un Parlament Europeu més a la dreta suposa que, institucionalment, la
sortida a la crisi passarà per les forces conservadores amb les repercussions negatives en
matèria econòmica, laboral, social i mediambiental.
EUiA constata i pren nota, per a una reflexió pròpia, de què el desgast de la socialdemocràcia a
l’Estat espanyol i a l’UE no suposa més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polítiques
neoliberals fetes pels socialistes ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i a opcions
negatives pels interessos dels treballadors/es.
Es confirma que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i
concepcions polítiques, de fa anys, allunyen bona part de la ciutadania de la política,
comportant un creixent desinterès per espais comunitaris i de participació. L’abstenció electoral
popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut.
EUiA, la coalició ICV-EUiA i les forces d’esquerres hem de reflexionar sobre la manera de fer
política. El repte de les esquerres és aconseguir recuperar la política i augmentar la
participació, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en
la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dissenyadors polítics de campanyes
electorals, en les que han primat la politiqueria i la frivolitat.
La Permanent considera que els objectius que s’havia plantejat EUiA s’han cobert: mantenir la
representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, i poder continuar contribuint a la
recuperació política, organitzativa i electoral d’IU Federal.
La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5a Assemblea
Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té
més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions
d’esquerres, tant des de les institucions com des de la societat.
EUiA vol destacar que a Catalunya les forces d’esquerres som majoritàries. Però també afirma,
com va dir a l’Assemblea Nacional i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que
algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Govern d’Entesa han
baixat en percentatge i vots.
Per a EUiA les eleccions han passat, però la crisi continua. És per això que cal seguir treballant,
a la societat i a les institucions, per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a
combatre la crisi de dretes.
La Permanent d’EUiA ha acordat convocar la reunió del Consell Nacional d’EUiA el dissabte 13
de juny, on es presentarà una resolució política per aprofundir en l’anàlisi i en les propostes, i
un informe balanç de la feina feta en campanya.
dilluns, 1 de juny del 2009
diumenge, 19 d’abril del 2009
EUiA i la Fundació l´Alternativa endeguen una campanya per la dignificació del Camp de la Bota
Ho han anunciat avui en l´acte de commemoració del 78è aniversari de la proclamació de la II República
Agruparan forces amb associacions memorialistes per a què a l´actual plaça del Fòrum hi hagi una placa on s´expliqui que prop de 1.700 persones hi van ser afusellades pel franquisme entre 1939 i 1952
Prop de dues-centes persones han participat avui a l´acte central de commemoració del 78è aniversari de la II República, organitzat conjuntament per les assembles d´EUiA de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, la Fundació l´Alternativa i Alternativa Jove-Joves d´EUiA. Ha estat al fins fa poc conegut com a Camp de la Bota, ara Plaça del Fòrum, on des de 1939 fins 1952 van ser afusellades pels franquistes prop de 1.700 persones.
Mentre els nens pintaven un mural del que entenen per República, a les 12.30 del migdia Carles Ballestero, del grup de Memòria Històrica d´EUiA de Sant Adrià, presentava l´acte en memòria dels lluitadors republicans. Al mateix ha intervingut el president de l´Associació Catalana d´Ex Presos Polítics, Enric Pubill, qui ha valorat breument l´any que ara es compleix de la Llei de Memòria Històrica: “Teníem dos camins, un que no conduïa enlloc i l´altre, abrupte, però pel que podem caminar, i vam acceptar la llei”. Pubill ha preferit lloar el Memorial Democràtic del govern català, que segons les seves paraules “ha donat passos molt positius i encara en farà més”.
Però el que el president dels ex presos polítics catalans ha volgut denunciar és que la placa que hi ha al Camp de la Bota estigui dedicada a tots el morts durant la Gerra Civil: “30 anys després de la fi de la dictadura, encara trobem monuments com aquest, amb una placa que encara no hem pogut rectificar, i que volem exclusivament dedicada a les persones assassinades després d´acabar la guerra civil, i en concret als que foren afusellats aquí entre 1939 i 1952 i que mai han tingut cap reconeixement”, mentre els morts ´nacionals´ “van poder ser enterrats per les seves famílies i fins i tot han estat catalogats com a màrtirs per l´església”, ha dit Pubill. De fet, la seva associació demana fa temps que hi hagi un monument en una zona enjardinada on no es pugui trepitjar la placa, per la què tenen triada uns versos que acaben dient: “Volem la pau, però no l´oblit”.
Enllaçant amb la reivindicació de Pubill, la representant de la Fundació l´Alternativa, Iolanda Villar, ha anunciat que endegaran una campanya per la dignificació de l´indret, que la fundació d´EUiA espera que compti amb l´adhesió del màxim nombre d´associacions memorialistes i entitats del teixit social. Així, s´adreçaran a les autoritats demanant una placa que sigui “clarament visible”, per a què “no oblidem mai el que no s´ha de repetir mai més”.
Per acabar, la coordinadora d´EUiA de Barcelona i delegada de Salut Pública al consistori, Isabel Ribas, ha tancat l´acte recordant “els home i dones que van lluitar, alguns fins la mort, per aconseguir una societat més justa i igualitària”. Ribas ha explicat que els motius d´EUiA per a celebrar aquest acte són: expressar el seu compromís per seguir lluitant per una societat més democràtica i més justa mostrar l´agraïment a les persones d´ideals republicans que van lluitar i ho van pagar amb l´exili, la presó i fins i tot la mort. I perquè “no oblidem el que va passar, ho volem recordar i donar-ho a conèixer a les noves generacions”.
La jornada ha finalitzat amb un brindis per la Tercera República, un pica-pica pels assistents i les cançons republicanes de ´Más vale tarde que nunca´.
Agruparan forces amb associacions memorialistes per a què a l´actual plaça del Fòrum hi hagi una placa on s´expliqui que prop de 1.700 persones hi van ser afusellades pel franquisme entre 1939 i 1952
Prop de dues-centes persones han participat avui a l´acte central de commemoració del 78è aniversari de la II República, organitzat conjuntament per les assembles d´EUiA de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, la Fundació l´Alternativa i Alternativa Jove-Joves d´EUiA. Ha estat al fins fa poc conegut com a Camp de la Bota, ara Plaça del Fòrum, on des de 1939 fins 1952 van ser afusellades pels franquistes prop de 1.700 persones.
Mentre els nens pintaven un mural del que entenen per República, a les 12.30 del migdia Carles Ballestero, del grup de Memòria Històrica d´EUiA de Sant Adrià, presentava l´acte en memòria dels lluitadors republicans. Al mateix ha intervingut el president de l´Associació Catalana d´Ex Presos Polítics, Enric Pubill, qui ha valorat breument l´any que ara es compleix de la Llei de Memòria Històrica: “Teníem dos camins, un que no conduïa enlloc i l´altre, abrupte, però pel que podem caminar, i vam acceptar la llei”. Pubill ha preferit lloar el Memorial Democràtic del govern català, que segons les seves paraules “ha donat passos molt positius i encara en farà més”.
Però el que el president dels ex presos polítics catalans ha volgut denunciar és que la placa que hi ha al Camp de la Bota estigui dedicada a tots el morts durant la Gerra Civil: “30 anys després de la fi de la dictadura, encara trobem monuments com aquest, amb una placa que encara no hem pogut rectificar, i que volem exclusivament dedicada a les persones assassinades després d´acabar la guerra civil, i en concret als que foren afusellats aquí entre 1939 i 1952 i que mai han tingut cap reconeixement”, mentre els morts ´nacionals´ “van poder ser enterrats per les seves famílies i fins i tot han estat catalogats com a màrtirs per l´església”, ha dit Pubill. De fet, la seva associació demana fa temps que hi hagi un monument en una zona enjardinada on no es pugui trepitjar la placa, per la què tenen triada uns versos que acaben dient: “Volem la pau, però no l´oblit”.
Enllaçant amb la reivindicació de Pubill, la representant de la Fundació l´Alternativa, Iolanda Villar, ha anunciat que endegaran una campanya per la dignificació de l´indret, que la fundació d´EUiA espera que compti amb l´adhesió del màxim nombre d´associacions memorialistes i entitats del teixit social. Així, s´adreçaran a les autoritats demanant una placa que sigui “clarament visible”, per a què “no oblidem mai el que no s´ha de repetir mai més”.
Per acabar, la coordinadora d´EUiA de Barcelona i delegada de Salut Pública al consistori, Isabel Ribas, ha tancat l´acte recordant “els home i dones que van lluitar, alguns fins la mort, per aconseguir una societat més justa i igualitària”. Ribas ha explicat que els motius d´EUiA per a celebrar aquest acte són: expressar el seu compromís per seguir lluitant per una societat més democràtica i més justa mostrar l´agraïment a les persones d´ideals republicans que van lluitar i ho van pagar amb l´exili, la presó i fins i tot la mort. I perquè “no oblidem el que va passar, ho volem recordar i donar-ho a conèixer a les noves generacions”.
La jornada ha finalitzat amb un brindis per la Tercera República, un pica-pica pels assistents i les cançons republicanes de ´Más vale tarde que nunca´.
dimecres, 25 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Xerrada:ISRAEL i PALESTINA, Conflicte o agressió?

Xerrada:ISRAEL i PALESTINA, Conflicte o agressió?
Presenta: Merche Vidal. Assemblea Sant Andreu
Intervenen:
Jamal Lababidi – Ex-president i membre de la Comunitat Palestina de Catalunya
Joan Josep Nuet – Participant en la campanya internacional FREE GAZA i senador d’EUiA
Organitza: Esquerra Unida i Alternativa de Sant Andreu
Divendres 20 de març, a les 19:00
Centre Cívic la Barraca
Carrer Martí Molins 29
Barcelona
dissabte, 14 de març del 2009
Manifestació `Plantem cara a la crisi´
Sortida de Via Laietana, davant de Foment del Treball (Via Laietana 32), i arribada a Pla de Palau, davant la delegació del Govern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






