LLUÍS RABELL Rojos/Roges de EUiA
El fons del problema és que s’ha anat desdibuixant el projecte independent d’IU i hi ha hagut un procés de subsidiarietat respecte al Govern del PSOE. IU no acaba de trobar el seu espai perquè està en una relació de dependència excessiva i li costa definir i mantenir un perfil propi.
Sobre aquesta base política sorgeixen debilitats, crisi, pèrdua d’afiliació, i quan apareixen aquests problemes sorgeixen disputes de caràcter fraccionat i fraticida perquè la base social en la qual se sostenen fins i tot els càrrecs que vertebren l’organització comencen a estar en perill (...).
Així mateix, s’ha donat una deriva d’institucionalització de l’organització, que hem viscut també a Catalunya. Quan s’han anat assolint certes posicions institucionals, s’ha anat perdent peu en els moviments socials i perdent mordent reivindicatiu per caure en una espècie de possibilisme institucional (...).
La posició que hagués hagut de defensar IU és una oposició d’esquerres al Govern, és a dir, davant el PP i les pressions de la dreta, donar-li un suport tècnic parlamentari, però en absolut no donar cobertura a iniciatives legislatives o polítiques que no corresponen a les perspectives i als postulats d’esquerres que defensem (...).
El risc és que aquesta divisió tingui com a conseqüència una pèrdua de vots important, que podria posar en qüestió l’existència d’un grup parlamentari d’IU. La veritat és que és una amenaça, no s’ha de ser catastrofista, i esperem que la raó s’imposi, o almenys l’instint de conservació, perquè si es perdés el grup parlamentari seria molt difícil mantenir una organització com IU. Probablement s’arribaria a una ruptura, a una desbandada, o sorgirien projectes diferents.
IU hauria de fer una aposta atrevida a molts terrenys, apostar molt més per construir-se sobre la base del conflicte social i apostar pel retorn al seu projecte original. Per exemple, hauria de ser valent en determinades situacions de conflicte polític, com la del País Basc, i apostar per la reobertura del procés de pau.
I per l’autodeterminació dels pobles. Al terreny social s’hauria de separar de les polítiques social- liberals del Govern, i apostar per una línia de conflicte social i de defensa molt enèrgica dels drets socials.
Sense aquest gir, encara que això li costi una crisi, enfrontaments locals amb els socis socialistes i alguna pèrdua d’alguna posició municipal, IU difícilment no podria corregir el tret. Si això no ocorre, caldrà construir alguna cosa a partir d’aquesta òptica o en aquesta perspectiva.
JUAN M. SÁNCHEZ GORDILLO Portaveu Nacional del Col·lectiu d’Unitat dels Treballadors (CUT)
Em sembla que hi ha una anàlisi equivocada de la realitat. La direcció es confon si creï que quanta més moderació més vot. I quan Esquerra Unida es modera tant que s’assembla al PSOE com una gota d’aigua, la gent vota el PSOE. A més, IU ha de ser una força autònoma i independent. Alguns amb tal d’arribar a un ministeri o a una regidoria són capaços de casar-se amb el diable. I així no anem en cap costat (...).
Al final, molts dels dirigents d’IU acabaran fagocitats pel PSOE. I jo crec que el PSOE és l’altra cara de la dreta, és un partit procapitalista. Està a favor de l’OTAN, del capitalisme, de les privatitzacions, de la banca... Del PSOE cal fugir com de la pesta. Definir la unitat de l’esquerra comptant amb el PSOE és un disbarat total i absolut, perquè el PSOE no és d’esquerres. Una IU que consideri al PSOE part de l’esquerra és l’abraçada de l’ós, és la desaparició d’IU.
Fa falta una renovació. Si no hi ha un gir de 180 graus, no el veig cap futur a IU. I home, també caldria canviar la llei electoral. No hi ha dret que amb els vots d’IU tingui els diputats que té, amb aquests vots hauríem de tenir el triple. Però el gran problema és que IU ha de decidir-se a ser d’esquerres. Crec que cal canviar l’actual direcció. El que passa és que tampoc no em sembla una alternativa la posició del PCE.
Hi ha dos grups del PCE que es disputen la direcció, però per les seves pràctiques crec que cap dels dos no és la resposta. Cal ser clarament anticapitalista, antisistema, propugnar l’empresa pública, apostar perquè els treballadors puguin accedir als mitjans de producció, la nacionalització de la banca, aconseguir la reforma agrària... La resposta ha de venir de l’antiglobalització, de l’esquerra alternativa, i per elaborar un programa què realment sigui d’esquerres!
